S'ha acabat

Vint-i-set dies per endavant.
Unes vacances no del tot planejades amb tu.
No n'havíem parlat de manera clara.
Així es viu al teu costat.
Inseguretat. Inestabilitat.
Incertesa en tot moment.

Però,
els dos sabíem que passaríem els vint-i-set dies junts.

Avui,
primer dia dels vint-i-set.
Sola.
Davant d'un ordinador.

Avui,
una setmana fa
que et vaig dir prou.
I avui,
registrat al meu mòbil,
el teu número és una frase:
S'ha acabat.

Ens veurem?
Em vas preguntar en acomiadar-nos.
No.

Primer dia dels vint-i-set.
Unes vacances per endavant.
Sola.
Sense tu.
Així ho he volgut.
Però,
que dur.

La Norma

A la infantesa, algú em va regalar un diari d'aquells tan cursis, amb tapes roses, pany i clau. El vaig trobar horrible. Havia vist pel.lícules on les nenes fifis tenien un diari secret. Hi apuntaven les vivències ridícules, els sentiments frustrats o excitats. Però sempre, sempre, eren nenes. Per què em regalaven a mi aquella merda de regal? Jo, que no era ben bé el que se'n diu una nena!

Mai vaig escriure-hi res.

Recordo, però, un fotimer de vagades tenir aquella cursileria a les mans i morir-me de ganes d'escriure-hi. Morir-me de ganes de ser una fifi nena de pel.lícula. Però ni tenia una vida plena de vivències ridícules per ser escrites, ni tenia sentiments frustrats ni excitats, ni, el que és més important, tenia la valentia per passar a lletra la vida. En una paraula, m'acollonia.

A l'adolescència, recordo haver escrit cartes d'estiu a les meves companyes de classe. Mai les vaig enviar. De nou, m'acollonia. Aquest cop no per escriure, sinó per donar explicacions d'allò que escrivia. Les cartes eren plenes de mil i una aventures. Estius fantàstics amb amors, desamors, passions... Tot, inventat.

La vida passava.

Jo escrivia.

Xorrades.

Sempre, xorrades.

Fulls.

Llibretes.

Relats.

Poesies.

Veritats.

Fantasies.

La vida passava.

Un dia, em vaig comprar una llibreta petita. La podia portar sempre a sobre. Escriure en qualsevol moment. M'havia cansat d'arribar a casa i de que, en el moment de posar-me a escriure, els pensaments apareguts a l'autobús, al tren o caminant, haguessin perdut espontaneïtat. La llibreta anava la mar de bé. Però jo em coneixia, i sabia que la constància no era pas el meu fort. Un dia o altre, la llibreta quedaria al fons d'una bossa, me n'oblidaria i buscaria un nou anhel. Però no va ser així.

A la terrasseta d'un bar.

Amb uns amics italians.

En una ciutat on la gent
camina amb mapes a les mans.

Van robar-me la bossa.
La llibreta era dins.

Em va fer tanta ràbia.

La vaig enyorar tant.

O, la veritat, no sé quin collons de sentiment vaig tenir. El cas és que vaig comprar-ne una altre. Idèntica. Vaig reproduir tot allò escrit. Vaig seguir escrivint. I seguir. I seguir. Quan es va acabar, me'n vaig comprar una altra. I una altra. I una altra.
D'això ja fa sis anys.
I, des de llavors, he dut sempre una llibreta a la bossa.
Escrivint a tothora.
Això sí, amb una norma: no llegir mai allò escrit.

Només escriure.

Escriure i escriure.

No llegir, ni deixar llegir. 

La vida passa,

i jo segueixo escrivint.

I ahir, 1 d'Agost de 2010, vaig pensar que era moment de canviar la norma del joc.
A partir d'ara, el moviment serà de dits.
La mà dreta els cedeix el lloc.
I és que, els escrits seran compartits.
Com fins ara, escriuré tot allò que em passi pel cap, en tot moment. Per xorres que sigui. Ridícul. Cursi. Patètic o inútil. Tot.
Però, ara
la  norma és
compartir.

Compartir xorrades,

històries xorres.
Relats.
Poesies.
Veritats.
Fantasies.
De la vida.
De la puta-bella vida.
Compartir-les,
perquè tu les puguis llegiR